Il·lustres execrables Gran Reserva 3w3o3d

Aquest cop posem el focus en un senyor intocable (és mort i té aeroport, doble combo). Ara ens sembla un malvat molt malvat, però a finals dels anys 70 del segle at era l’ídol dels progrés i dels que volien portar la democràcia a l’Orient Mitjà. El 1979, la revista 'Time' el va considerar el Personatge de l’Any i tota la intel·lectualitat sa, i també l’espanyola, l’adorava perquè el veien com una mena de Che Guevara que lluitava per la llibertat del seu poble. Un estafador que mentre estava a l’exili va convèncer totes les democràcies del món que si ell arribava al poder respectaria les dones, no es posaria en temes governamentals, que seria un conseller espiritual d’un poble realment oprimit per un sàtrapa com el xa de Pèrsia. Un tipus que va enganyar tothom i encara paguem ara les conseqüències. Parlem de Ruhollah Hendi Musavi. Després conegut com Ruhollah Musavi Khomeini. Però Famós a tot el món com l’aiatol·là Khomeini.

El nostre personatge és un dels més controvertits de la història d’Espanya, tot i que molts pensen que només era odiat a Catalunya. A l’hora de la veritat, però, si algú va estar molt a prop de carregar-se Espanya (que aleshores era un imperi, poca broma) va ser ell. És el fundador –o, si no, el més antic– d’una nissaga d’alts funcionaris que s’han dedicat a robar per empobrir el poble i fer-se immensament rics. Va heretar un imperi que anava fermament a la ruïna i ell, que no era burro, va detectar el problema, i no va fer res per solucionar-lo. Va decidir que l’imperi podia enfonsar-se, però no ell o la seva família. Era arbitrari, desconfiat, autoritari, superb i un veritable cabró en el tracte personal. La humiliació era la seva carta de presentació. Parlem de Gaspar de Guzmán y Pimentel y Ribera y Velasco de Tovar. Un home amb més títols que Rafa Nadal, però conegut per ser el favorit de Felipe IV, compte d’Olivares i duc de Sanlucar la Mayor, grande d’Espanya.

En aquest episodi desmuntem un personatge en el qual tot és mentida, amb una fama immerescuda. Parlarem d'algú que ha estat recordat com un gran general, valent, gran estratega i un home d'honor. I que no era general, va ser un genocida, un cercador de glòria a qualsevol preu, un precursor de l'autobombo i algú que es va forjar el seu propi mite utilitzant la premsa. Dediquem l’espai a tots aquells que, de petits, quan jugaven amb el Fuerte Comansi sempre portaven els indis. Donem la benvinguda amb tots els honors al Club dels Execrables al tinent coronel George Armstrong Custer, conegut com el General Custer.

Centrem la mirada en un dels millors jugadors de futbol de la història. Eludirem les seves addiccions, que ja són prou conegudes. No parlarem del Maradona drogoaddicte, ni del borratxo que trontollava a les llotges, ni de la versió més patètica del personatge públic. Un geni del futbol que es va convertir en un ídol nacional, fins i tot en les seves disputes contra Anglaterra, en una icona pop, que feia coses amb la pilota a l'abast de molt pocs. Però també maltractador, masclista, amic de la màfia, mal pare, que s'envoltava del pitjor. Reem un d'aquells que desperta els 'haters' del món, un execrable exprés, un dels d’aquells de "no és el moment". Avui, parem el xut a D10s, també conegut com el Pelusa, el barrilete cósmico, Diegol, el diez, el cebollita, el pibe de oro, la mano de Dios ... més conegut com Diego Armando Maradona, o simplement com Maradona.

En aquest capítol li netegem la calba a un home que va posar fi a la guerra freda, que va imposar la transparència (Glasnost) i l'obertura econòmica i va impulsar un règim de llibertats. O no. Perquè el nostre home era d'aquells que quan la caga deia això de “és exactament el que volia”, que va ar per pacifista i va reprimir amb duresa, que propugnava transparència i va amagar barbaritats, que deia que no li agradaven els diners però ja veurem que una mica sí. Més fals que els petons a l'escut al futbol. Avui, camarades li traiem l'abric a Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov, més conegut com Gorbatxov, el de la perestroika o el de la taca al cap, però per nosaltres Gorby.

En aquest capítol ens fixem en un home que va destruir el patrimoni artístic de l'Àsia Menor, que el van fer sant per la via ràpida, un encobridor de proxenetes i psicòpates. Un tipus d’origen incert, que té més de 2.000 temples dedicats a ell a tot el món, que ha inspirat molts assassins en sèrie i que incita al consumisme. En aquesta ocasió us donarem la guia perfecta per tal que arruïneu el sopar de Nadal al cunyat de torn. Li toca entrar al Club del Execrables a Sant Nicolau de Mira, també conegut com Sant Nicolau de Bari, però famós a tot el món com Santa Claus o Pare Noel.

El nostre personatge té més de 40 carrers al món, algun d'ells a Catalunya. Avui li traurem l’alçacoll a un sacerdot que va crear un grup religiós que ha estat molt a prop del poder, que té escoles, universitats, 100.000 membres, edificis, hospitals i molts diners. Per entendre'ns, podrien comprar el PSG. I com en el Premi Planeta, avui no parlarem de l'obra sinó del seu autor. Un sant, literalment, però que era colèric, dèspota, amant del luxe, que va demanar un títol nobiliari, defensor de les tortures, obsessionat amb el poder, amic de dictadors i, com no, misogin. Sí, avui parlem de José María Julián Mariano Escriba Albás, després José María Escrivà Albás, i després Josepmaria (en una sola paraula) Escrivà de Balaguer. També conegut com Monsenyor Escrivá de Balaguer i més conegut com el de l’Opus.

Parlem d’un tipus a qui els seus iradors (que en són molts) han definit com “un home lliure”, “un llop ferotge de la literatura espanyola entre l’epicureisme i Confuci, l’heterodòxia i l’Hèl·lade”, però que era una contradicció amb potes, un mitja merda, un fatxa bocamoll de casino que es desmentia constantment i que deia d’ell mateix que “mai va fer mal a ningú” i que no parlava malament de ningú, excepte de tots els polítics a l’esquerra d’Aznar, de qualsevol que és pel seu costat i de la seva primera dona. Un carallot amb ínfules, un pelacanyes, un –com diuen en castellà– “cretino con balcones” que irava Saint-Exupéry, es creia Neruda i aspirava a ser Hemingway. Òbviament, parlarem de Fernado Sánchez Dragó.

En aquesta ocasió parlarem d’un home autoritari, paranoic, desconfiat, cruel i megalòman, però, que queia molt bé als occidentals perquè encarnava la imatge del comunista bo. Va ser distingit amb la Legió d’Honor de França (PUTOPSG), l’ordre del Cavaller de Gran Creu i Ordre al Mèrit de la República Italiana, la Gran Creu Ordre Especial de la RFA, el Collar al Mèrit Civil del Regne d’Espanya, l’Ordre Olímpic del CIO. Va guanyar tres cops el premi d’Heroi de la República Socialista de Romania els anys 1971, 78 i 88. Es referia a ell mateix com “el Danubi blau del Socialisme” i els mitjans del seu país el definien modestament amb epítets com: “cos celest”, “arquitecte”, “demiürg”, “déu secular”, “príncep encantador”, “estel del matí”, , “sol”, “tità”, “visionari”, “geni dels Càrpats”, “Roure de Sconicesti” o el més comú de tots: “conducator”. Parlem, és clar, de Nicolae Ceaucescu.

En aquest capítol reem la vida d’algú que quan li van fer el funeral hi va anar tothom que pinta alguna cosa a les cases reials del món. Excepte la britànica, que en realitat hi va enviar l’equip B. Tots els diaris van parlar de la mort d'aquest senyor, que va ser rei, però va morir príncep, que va ser un desastre al poder, que va afavorir cops d'estat, que va ser un barrut i un estafador. Aquest cop traiem la corona a Constantí II de Grècia, últim rei dels hel·lens, príncep de Dinamarca, a qui els seus amics, i nosaltres, li deien Tino.

En aquest capítol li ha tocat al papa, al de Roma. El pare de l'Església. I és que hem sentit tantes coses bones, moltes de falses, tant de sucre: que si era un teòleg de primer nivell, el Beckenbauer de la teologia, un estudiós, un savi, un erudit... I el sucre, el nostre, pels núvols. Però ja es en de frenada quan diuen que va lluitar contra la pederàstia, que va donar a les dones o que va ser un valent. El nostre papa emèrit va ser bàsicament un encobridor de pederastes, un carca com pocs, un ultraconservador (i dir això a l'Església és ser molt reaccionari), un homòfob, un misogin i un, literalment, inquisidor. Parlem del ‘gran inquisidor’, el ‘Panzer Cardinal’, el ‘pastor alemany’, anomenat Joseph Aloisius Ratzinger, o simplement Joseph Ratzinger, que com a papa es va fer anomenar Benedictus XVI, Benet XVI.

El protagonista d’aquest capítol és algú que va reconfigurar el món sencer. Un revolucionari de debò, un líder que va canviar el destí del país més gran del món, per sempre, com es pot veure a les notícies. Un intel·lectual que va mobilitzar els treballadors i els camperols pel somni d'un món millor. Però també un home despietat, que va mentir a l'estil Boris Johnson, que va fer purgues i va ser el culpable de milers de morts. Un home fred per a qui el fi justificava els mitjans i una crueltat només superada pel seu successor. Parlem de Vladímir Ilich Uliánov, a qui tothom coneix com a Lenin.

En aquest episodi el nostre home és un execrable exprés. Es va morir el dia dels enamorats i ell es va enamorar moltes vegades, com veurem. Li estirem les patilles a l'home que va governar l'Argentina durant deu anys, que va aconseguir fer pujar l'economia (la de país, la seva i la dels seus amics), que és irat per molts, però que va ser un corrupte, un tipus sinistre, un giracamises, un home mentider i perillós. Parlem d'un argentí que no és Messi, parlem de Carlos Saúl Menem, també conegut com ‘el Turc’ (encara que era d'origen Sirià) o ‘l'innombrable’, però més conegut com a Carlos Menem.

Una persona que va marcar l'educació de centenars de milers de persones, que va crear un imperi educatiu i que va revolucionar la manera d’aprendre dels nens. Nens que no estimava gaire, ni tan sols el seu. Una gran pedagoga, però una amiga de dictadors feixistes, una mare horrible, una ultracatòlica i una persona sempre propera al poder. En aquest capítol suspenem (i a setembre) Maria Tecla Artemisia Montessori, més coneguda com a Maria Montessori.

En aquest capítol parlem d’un pèl-roig, un pirata, un republicà de fireta que va ser monàrquic, un tipus iradíssim com a lluitador de la llibertat, però que era esclavista. Parlem de ‘l’heroi del dos mons’, de qui el cursi de Rubén Dario va definir com “el prodigioso mosquetero de la libertad y aventurero de la gloria”. Un senyor que anava de pacifista, però que va dir que “la guerra és la vida de l’home”. És a dir, Giuseppe Garibaldi, més conegut com a Garibaldi.

En aquest capítol reem una persona catalana, irada, estimada, respectada. Una escriptora que va tenir èxit internacional, una de les millors contistes que hi ha hagut, una dona que va patir dues guerres i força penúries, una dona forta. Però també una dona cruel, de relacions una mica tòxiques, una mare molt discutible, una persona frívola. Fem fora de la plaça Mercè Rodoreda, també coneguda com la de ‘La plaça del Diamant’ o simplement com ‘la Rodoreda’.

En aquest capítol toca rear una de les estrelles de l’All-Star de la II Guerra Mundial. El nostre protagonista és un militar normal tirant a justet a qui la propaganda britànica, orfena d’herois, va convertir en un mite. A més, estava com unes maraques. Obstinat, intolerant, tirànic, capriciós, inable, limitat i fracassat, tot i que ell es considerava la vuitena meravella del món. Va treure el màxim rèdit a una batalla, la d’El Alamein, que tenia guanyada de carrer per la seva superioritat numèrica i logística, però en què va suar sang. Després va ser un desastre. Els seus coetanis eufemísticament deien d’ell que era extravagant, excèntric o estrany. Eisenhower, el seu cap, va ser més directe i el va definir com un psicòpata. Winston Churchill va dir d’ell que “és indomable a la retirada, invencible en l’avançada i insofrible a la victòria”. Li traiem la boina a Bernard Law Montgomery. El general Montgomery o, simplement, ‘Monty’, no el nostre, el dels anglesos.

El nostre home, juntament amb els maies, és el paio que un cop mort ens ha donat més la tabarra amb el que arà. Gràcies a ell hi ha Iker Jiménez, Jiménez del Oso, la Bruixa Lola i el teu amic aquell que deixava un sobre amb el número de la loteria penjat d'un fil, aquí a l'estudi. En el fons, és el primer conspiranoic de la història (si deixem de banda la religió, és clar). Un paio que ha provocat milers de llibres, sectes i xalats. La fàbrica de xarlatans més prolífica del món. En aquest episodi li trenquem l'astrolabi a Michel de Notre-Dame, també conegut com a ‘Michel de Nostredame' i, sobretot, com a ‘Nostradamus’.

En aquest capítol explicarem el que no us han dit del geni de Tres Coraçoes. De l’esportista exemplar, de l’ambaixador de les Nacions Unides, de qui va ser nomenat oficialment per la ONU Ciutadà del Món, membre a perpetuïtat del Comitè de Joc Net de la FIFA, ambaixador d’Unicef, l’atleta del segle XX segons ‘L’Equipe’, una de les 100 persones més influents segons la revista ‘Time’, més importants del segle XX. El nen prodigi, l’heroi, el patrimoni nacional, l’ídol, el milionari. D’acord. Però també un trepa, materialista, renegat, cara girada, fals, mentider, mal pare, cruel, egoista, obsès sexual, estafador, amic de dictadors, corrupte entre els corruptes i maltractador. Un home modest, que deia de si mateix “em deuen set Pilotes d’Or”. I va afegir: “A la vida ho he fet tot, només m’ha faltat arribar a la Lluna”. En aquest episodi surt al camp, després d’escalfar a la banda amb la intensitat d’Arda Turan, Edson Arantes do Nascimento, ‘Dico’, ‘O Rei’ o, simplement, ‘Pelé’.

En aquest episodi li traiem el barretet a una monarca que va ser insensible davant les desgràcies del seu poble (i davant la mort de la seva nora, per cert), que es diu que va ser antiracista per la seva oposició a l’Apartheid, però que veurem que no és així, que és elogiada per mantenir-se al marge de la política, però que és mentida, que va viure a la nostàlgia d'un cruel imperi colonial, que quan li van fer pagar impostos es va emportar els diners a un paradís fiscal. Una dona robòtica, freda i insensible que va manipular durant dècades, des de l'ombra, diferents governs en benefici de la seva família. En aquest capítol tombarem el tron de Sa Majestat Elizabeth Alexandra Mary, Isabel II del Regne Unit, també anomenada ‘Lilibet’, però més coneguda com la reina d’Anglaterra.