Il·lustres execrables Gran Reserva 3w3o3d

No era només un futbolista excepcional, sinó també un tipus lluminós, irat arreu, però que en realitat era un corrupte sense el qual no es pot entendre el femer actual que és el futbol i la FIFA en particular. Fins i tot al seu país van dedicar-li un programa quan va morir dient que “avui dia la corrupció està associada al seu nom”. Era una persona molt poc recomanable, malgrat que se’l conegués amb el nom del Kàiser. Avui, Franz Beckenbauer.    

El nostre protagonista d’avui era un cruel entre els cruels, un salvatge en el sentit literal del terme i una bèstia molt intel·ligent, però que no queia bé ni als seus compatriotes apatxes. Parlem de l’home que va causar més baixes a l’exèrcit americà abans de les guerres mundials, l’home que va liderar la guerra més llarga que ha mantingut els Estats Units a la seva història i que va causar unes baixes descomunals a l’exèrcit nord-americà i, de pas, a l’exèrcit mexicà. Parlem de l’home que ha donat nom al crit que els marines i els paracaigudistes de mig món pronuncien per insuflar-se valor abans de saltar d’un avió. Òbviament, parlem de Gerónimo.   

Avui parlarem d’una figura descomunal en el món de l’esport, on va batre tots els rècords possibles des de la seva època de jugador universitari fins que va arribar a professional. Era el millor esportista del moment, un ídol de masses, però també un home negre que en un moment de lluita va donar l’esquena a la seva gent, que volia ser blanc i obviar tot el que ava al seu voltant. No tenia més causa que la seva i així li va anar. Nenes i nens que ens escolteu, no sigueu mai com el nostre personatge d’avui, l’infame O. J. Simpson.   

Avui obrim un nou capítol, el dels Execrables adorables, perquè parlarem d’un artista descomunal que va autodestruir-se amb una constància digna d’elogi i va acabar fet una pelleringa. Un enorme músic, un lletrista inigualable i la veu d’una generació de joves descontents i també de tot un país explicant l’èxode i la repressió anglesa a Irlanda. Però alhora una persona absolutament colèrica, que no va ser honesta, que es rebel·lava contra tot i que cridava a tothom per justificar el seu camí cap a l’autodestrucció. Avui, Shane MacGowan, el dels Pogues.  

El personatge d’avui era un assassí, cruel, malfactor, violent, sense escrúpols, avariciós, fanàtic religiós, sàdic i perillós. Una persona absolutament poc recomanable, però que ha at a la història com un heroi defensor dels drets de Catalunya, cosa que veurem que és totalment falsa, i com una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres, cosa que també és mentida. No era més que un quinqui del segle XVI. Això sí, era de missa diària i els divendres no menjava carn, cosa que no li impedia torturar, robar i ass. Aquí estem nosaltres per explicar-vos la veritat sobre Joan Sala i Ferrer, conegut a tot Catalunya com Joan de Serrallonga.  

Dirigent planetari que tenia possessions des de a les Filipines fins al Perú, ant per mig Europa; rei de Castella i Lleó, d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília i de Nàpols; comte de Barcelona; arxiduc d’Àustria; i príncep d’Astúries. Però també un home addicte als pecats de carn, calculador, bipolar, imprevisible i que va tenir tot el món cinquanta anys en guerra. Parlem de Carles d’Habsburg, més conegut com a Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, tot i que això no seria del tot correcte i hauria de ser Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, ja que Alemanya no existia. És a dir, Carles.

Una veritable icona de la música i de l'ambigüitat sexual, i un déu de la música i del cinema. Algú que tornava bojos els nois i les noies de diverses generacions. Epítom de l'elegància, però un pederasta, un neonazi, un milionari que gairebé no pagava impostos i un geni de l'autopromoció. Traiem el maquillatge a David Robert Jones, el duc blanc, Ziggy Stardust, més conegut com a David Bowie.

Conegut com l’Avvocato, tot i que no va exercir mai d’advocat, el nostre home va liderar la recuperació industrial d’Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, va ser un símbol de la modernitat, del capitalisme més salvatge, del luxe i va encarnar la imatge de seductor arquetípica dels italians. Hereu de Fiat, va comprar la meitat de Ferrari i va ser president de la Juventus. També va ser un mal pare, un home fred i un corrupte. Parlem de Giovanni Agnelli, més conegut com a Gianni Agnelli.

Anem cap al Far West per parlar d’un personatge a qui li han dedicat més de trenta pel·lícules. Una icona de la història dels Estats Units que han interpretat grans figures de l’època, com Henry Fonda, Burt Lancaster, Randolph Scott o més recentment Kurt Russell o Kevin Costner. També sortia a còmics, novel·les i cançons, sempre encarnant el defensor incorrupte de la llei. En realitat, però, era un home extremadament cruel que tant feia de xèrif com de bandoler. Parlem de Wyatt Berry Stapp Earp, més conegut com a Wyatt Earp.

Parlem d'una dona que va ajudar moltíssim els goril·les, que va difondre i va lluitar per conservar-los, que era considerada una dona decidida i sensible… però que els seus companys odiaven perquè maltractava, torturava i segrestava criatures, perquè era complexa i també envejosa. Una dona que estimava els animals, però que odiava les persones i que era especialment racista. Ja podeu cremar les vostres revistes National Geographic perquè baixem de les muntanyes Dian Fossey, més coneguda com “la mare dels goril·les”.

El nostre home va ser un heroi de la lluita contra la invasió dels japonesos. També va ser un dels que van voler la unificació de la Xina continental i després va ser el líder de Taiwan. Va ser l'arxienemic de Mao, recolzat per occident -sobretot pels Estats Units- i un heroi anticomunista a la guerra freda. Però també fou un dictador autoritari, genocida terrible, sanguinari. Un home insegur i maldestre que no delegava i un megalòman sense fissures. Parlem de Jiang Jieshi, Chiang Jui-yüan, Chang kai-Shek però més conegut com a Chiang Kai-Shek.

Parlem d'un corb que va ser un dels creadors del gènere policial. Sense ell, no existirien ni Sherlock Holmes, ni Hèrcules Poirot, ni Colombo... També va ser un precursor del gènere de terror. Un geni que va canviar la literatura mundial, però que era un busca-raons que bevia més que Gascoigne en una celebració, que li donava al làudan i a l'opi, a qui li agradava la carn poc feta, a qui acomiadaven de tots els diaris, que feia servir les crítiques per a les seves venjances personals i que destruïa tot allò que tocava. Més fosc i estrany que els seus contes, avui traiem el bigoti a Edgar Poe, més conegut com a Edgar Allan Poe.  

Ha arribat l’hora de desmuntar un dels llibres més cursis i sobrevalorats de la història pintant-li la cara al seu autor. Un cop tornada a llegir la seva obra, i la seva vida confirmem que és encara més vomitiu del que ens semblava. I això que parlem del llibre més llegit i traduït de tota la literatura sa. Que ha venut més de 140 milions de còpies i que s’ha traduït a més de 250 idiomes. Un llibre que t’obliguen a llegir en vena quan ets petit, però darrere d’una suposada història per a nens, amaga un relat d’assetjament, egoisme i amor tòxic escrit per un home pretensiós, egomaníac, cruel, infantiloide, embafador i maltractador. Un pijo de manual que ja de petit era conegut pels seus companys d’escola com el Roi-Soleil. Òbviament, parlem d’Antoine Marie Jean-Baptiste Roger, compte de Saint-Exupéry, conegut a tot el món com a l’autor d’aquell bunyol del Petit Príncep.

Parlarem d’una dona impresentable. D’una senyora que ara sembla que va ser pionera del feminisme a Espanya i que es va dedicar a adoctrinar les dones d’un país sobre com s’havia de crear una família; era una pionera del feminisme. Una senyora que mai es va casar i que mai va tenir fills, tot sigui dit. Parlarem d’una dona severa, malcarada, metòdica, covarda, freda com el gel, calculadora, traïdora i venjativa. Una dona que com deia ja a la transició: “a mi no me tose ni Dios, que yo ya estoy por encima de las ofensas”. Parlem de la I Condesa del Castillo de la Mota, Gran Cruz Imperial de la Flechas Rojas, presidenta de las Celadoras de la Real Asociación Católica para la Represión de la Blasfemia, íntima amiga de gent com Mussolini, Hitler o Oliveira Salazar. En definitiva, Maria Pilar Primo de Rivera y Sáenz de Heredia. Coneguda per tothom com a Pilar Primo de Rivera.

És un personatge controvertit perquè molts dels seus milers de seguidores, inclosa la pàgina de Viquipèdia, s'entesten a minimitzar-ne les faltes. Ja saps com va: el context, l'època, etc. Parlem d'un geni absolut de la música i l'òpera. D'un paio que va canviar els paradigmes de la música i que té influències al cinema. Un paio que ha inspirat els millors noms de la música i els pitjors dictadors. Un fora de sèrie que era també un busca-raons, un faldiller, un penques, un arrogant i un antisemita. Avui, amics, li traiem la perruca i la batuta a Wilhelm Richard Wagner, també anomenat Wilhelm Richard Geyer, però conegut com a Wagner.

Fem una dona que omplia els pòsters dels adolescents onanistes, que va ser una icona sexual, que va substituir Marilyn Monroe, una actriu molt limitada, però que va treure tot el partit que podia a les seves cartes. Una dona amb estrella al eig de la fama de Hollywood i, encara que sembli increïble, un globus d'or. Una estrella de les d'abans. Però també una mala companya, tirànica, mentidera compulsiva, hipòcrita i, possiblement, racista. Una senyora amb qui no voldries treballar encara que et convidés a l'Hispània cada dia. Parlem de Jo Raquel Tejada, també coneguda com “el cos” i definitivament més coneguda com a Raquel Welch.

L’home a qui es pot dir un clar “contigo empezó todo”. Un personatge dels més fascinants que mai hem tractat. Un tarat que conjuga una personalitat i una història tan atractiva com repugnant. Un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista, militar i polític. L’home que el mateix Mussolini va definir com “el sant Joan Baptista del feixisme”. Literàriament, és un gegant: se’l va considerar com una de les figures més elevades de la literatura italiana, al nivell de Dante, Petrarca i Leopardi (poca broma). Fins i tot Hemingway l’irava tot i que el considerava, literalment, “un autèntic imbècil”. Parlem de la seva vessant de sexeaddicte, cocaïnòman, bel·licista, estrafolari, revolucionari i inclassificable. Parlem de l’inigualable Gaetano Rapagneta, però conegut a tot el món com a Gabriele D’Annunzio.

Era un geni de la música i va fer ballar i vibrar tota una generació. Encara que va ser una mica un Elvis d’Hacendado, les seves cançons són immortals però, afortunadament, ell no ho va ser. Hi és al Hall of Fame del Rock 'n' Roll i al Hall of Fame del Country, va estar al capdamunt de les llistes diverses vegades i Dennis Quaid va fer un biopic (edulcorat) sobre ell, però ara entra en un club molt més dubtós; el dels execrables de pota negra. Perquè el nostre home d'avui era un masclista de manual, pederasta, violent, mentider, envejós, un pare horrible, un egoista i potser fins i tot un assassí. Sí, avui li trenquem el piano a The Killer, anomenat Jerry Lee Lewis (Jerry Lee Luis) més conegut com a Jerry Lee Lewis (Legüis).

Baixem de l’Air Force One un dels presidents que més ha influït en la història dels Estats Units i del món. El que va impulsar l'agència mediambiental i que va acabar amb el patró or, que va impulsar algunes mesures socials importants. Però també qui va mentir sense parar els seus ciutadans, qui va espiar els adversaris, qui va provocar milions de morts, qui era un narcisista, va perseguir intel·lectuals, va encoratjar dictadures i qui, a més, era un mal tractador. Donem fort al trenta-setè president dels Estats Units d'Amèrica, Richard Milhous Nixon, més conegut com a Richard Nixon o simplement, com a Nixon.

Avui parlarem d’un impostor com pocs, un llepaculs, un fatxa, un gandul, un plagiador, un maltractador, un putero i un arribista. No va ser ni un autor marginal ni incomprès ni bohemi. Era un penques que mirava de treballar entre poc i res, més fatxa que Don Pelayo i que era capaç de vendre a sa mare per complaure els polítics (com més dretans, millor). Un funcionari al servei del poder (de fet, una de les seves feines era la de censor). Ens venjarem de la llauna que ens va donar al Batxillerat Gustavo Adolfo Claudio Domínguez Bastida. De nom artístic, Gustavo Adolfo Bécquer.