Els viatgers de la Gran Anaconda 494m6v

A l'illa de Nova Bretanya, a l'arxipèlag de Bismarck, les restes de la Segona Guerra Mundial són evidents. Trobes tancs per tot arreu. Rovellats. Ferralla de canons i d'avions de combat. A Rabaul, l'antiga capital, fins i tot hi resta el búnquer de l'almirall de la Flota Imperial del Japó, Isoroku Yamamoto, artífex de l'atac a Pearl Harbour, durant la Segona Guerra Mundial. Yamamoto va triar Rabaul per la badia on s'ubicava. Vaixells i submarins hi quedaven a raser de l'enemic. El búnquer encara es pot visitar tot i que molts anys després, el 1994, Rabaul va quedar mig colgada per les cendres del volcà Tavurvur. Llavors la capitalitat es va haver de traslladar a Kokopo. Seguim viatge a Papua Nova Guinea, ens queda molt per explorar, amb Xavier Calvo, viatger. I amb "La viatgera de la Gran Anaconda en marxa", també ens aturarem a Memphis, Tennessee. A les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Quan en Xavier Calvo va tornar amb el poble mekeo a Papua Nova Guinea, va observar una nova estructura en construcció. "Això és una casa que t'estem fent per a tu", li van dir els indígenes. "És casa teva, perquè puguis venir quan vulguis". En Xavier es va quedar de pedra, però va seguir endavant amb el seu viatge. Els bosmun li van preparar una rebuda sorpresa. Aprofitant un revolt del riu Sepik, un grup de guerrers pintats i vestits per a l'ocasió el van anar a trobar amb una canoa guarnida. I uns dies després, amb els abelam del mateix Sepik, en Xavier va quedar meravellat per l'art d'aquest poble imprès a les tambaran (literalment, "cases dels esperits"), autèntiques obres mestres de l'arquitectura tradicional papuana, reservades per a les cerimònies. "Retorn a Papua Nova Guinea", amb Xavier Calvo, viatger. I una etapa més de la Ruta del Blues, a Clarcksdale, Lousiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Nicòsia, diu sc Miralles, és l'última ciutat dividida del món. La capital de Xipre està, efectivament, partida per la meitat des que el 30 de desembre del 1963 el general britànic Peter Young va traçar amb un llapis la línia verda en el mapa que divideix la ciutat, des d'un extrem de les muralles venecianes fins a l'altre. Una línia que es va acabar allargant de costat a costat de l'illa, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, i que va deixar els turcoxipriotes al nord i els grecoxipriotes al sud. Més que canviar de país, explica Miralles, travessar aquesta línia és com canviar de civilització. Un canvi de segle en pocs minuts. De ejos amb botigues de marca i luxoses cafeteries saltes a una ciutat d'aires otomans amb carrers estrets, teteries i basars. Nicòsia, amb l'escriptor sc Miralles; Schleswig-Holstein, amb el periodista i editor Sergi Ramis, i un tram més de la Ruta del blues per Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Angola és una barreja de moltes coses", diu l'etnògraf Ramon Sarró. "És un país enorme en el qual jo diria que hi ha molta desesperació, però també molta esperança. És una barreja estranya de goig i de sofriment. Un país amb unes diferències socials abismals, molt preocupants." El doctor Sarró treballa intensament per recuperar les memòries d'un poble colonitzat. Per recordar el sofriment de la colonització a partir de persones que el van patir en les seves pròpies carns. N'és un cas Kimpa Vita, una profetessa que va intentar reconstruir el Regne del Congo de finals del segle XVII, al nord d'Angola, seguint una inspiració divina. Una mena de Joana d'Arc africana. El regne del Congo i els moviments profètics a Angola, amb Ramon Sarró, doctor en Antropologia. I "Les dones del blues" a Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

Arkhangai vol dir al nord de la natura. Un lloc envoltat de muntanyes, rius, llacs i de molts arbres, que és el que et trobes, efectivament, quan arribes a aquest aimag (província) del centre-oest de Mongòlia. No en va té l'anomenada de ser una de les regions més belles del país... amb algun misteri. Enmig de la planura infinita, lloc de pas d'antigues caravanes de la Ruta de la Seda, s'hi dreça una roca solitària: la Taikhar Chuluu. Fa tants segles que és allà, batuda pel vent, la pluja i el sol, que tothom que hi ha at a tocar hi ha deixat la seva empremta. Estampats als seus murs s'hi compten més de 150 inscripcions i signes en llengües diverses, incloent-hi els noms de personatges com Kublai Khan, Gengis Khan o Khutulun. Viatgem a Arkhangai, Mongòlia, amb sc Bailón, antropòleg. També al cinturó bíblic de Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i a Vilcabamba, la ciutat perduda dels Inques, al Perú.

A Creta va començar tot. Bé es podria pensar, perquè al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra, talment com un veler que solca el Mediterrani, hi van confluir comerç, cultura i història, i s'hi van barrejar llegenda i mite. Com en el rapte d'Europa, la princesa fenícia que dona nom al Vell Continent. On, si no a Creta, havia de brotar la cultura minoica, bressol de la grega i fonament d'Occident? Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic, a Cnossos, on hi havia també el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això se sabria si no hagués estat per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va ser capaç d'intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer. La civilització minoica, amb Irene Cordón, arqueòloga. I una ejada pel "cinturó bíblic" de Louisiana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

A l'Índia, el turbant és un símbol de distinció, especialment en col·lectius històricament guerrers o marcials. Aquest és el cas dels sikhs homes, malgrat que no tots els sikhs porten turbant ni tots els homes que en porten són sikhs. Un turbant blau indica que el portador pertany a un col·lectiu molt guerrer; si és blanc, a un de religiós, etc. A sota d'aquesta tela, s'hi amaga un monyo de cabells que els sikhs de la khalsa (fraternitat dels purs) no es tallen mai. És una de les cinc K o preceptes sagrats. El turbant dels sikhs, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. "Clarcksdale, Louisiana", amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, i "Les llengües africanes", amb David Valls, lingüista.

Hi ha alguns indrets desconeguts de Catalunya que són autèntics espais de pau i tranquil·litat. Llocs on ésser humà i natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Tot i que no és rar que se sentin oblidats i, fins i tot, menystinguts. Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà. Si bé alhora simbolitza una forma per recuperar un poble abandonat a través d'una estratègia innovadora i diferent. "Forats blancs de Catalunya", amb Joan Portell, excursionista, viatger i escriptor. I també Indianola, Louisiana, amb l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach, i els espais naturals de Maliau i Danum a Borneo, Malàisia, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

Després de 45 anys oblidat a les golfes, va reaparèixer el bagul que el príncep Emmanuel Adewale Oyenuga els havia deixat en custòdia fins que tornés a buscar-lo. Però no va tornar mai més. El príncep de Nigèria es va fondre en el silenci. Malgrat que els havia explicat la creença que hi havia al seu país que les caixes, baguls i maletes tancades no es podien obrir perquè a l'interior hi havia els esperits de la família propietària, la mare d'Ana María Briongos va decidir desvelar el misteri. I abans de morir va encarregar una missió a la seva filla: tornar el contingut del bagul als seus propietaris legítims. Era l'origen d'un llarg viatge en el temps i alhora geogràfic, que va portar Briongos fins a Nigèria en dues ocasions. La història del bagul misteriós, amb l'escriptora Ana María Briongos. Un ensurt de Kris Ubach, a la Ruta del blues que segueix per Louisiana; i l'amazig, amb David Valls, lingüista.

L'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades amb "Pirineos, más allà de las montañas". L'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona a "Les aventures d'Ida Pfeiffer" la vida d'una altra gran viatgera i naturalista del segle XIX, a qui els seus contemporanis van arribar a comparar amb Ibn Battuta o Marco Polo. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a través de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant". Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra forma de vida actual a "Emboscats", la història compartida amb amics d'un intent de viure en el si del bosc, al Montseny. Són les propostes literàries d'Enric Soler, escriptor, editor i viatger i els seus "Rius de tinta".

Si fem cas dels grecs, que ho sabien tot, la paraula Balcans vol dir caos. I, certament, parlem d'un territori complex. No només ens ho diuen la geografia i l'orografia, també la història ada i recent, farcida de conflictes i de guerres. A tall d'exemple, fixem-nos en la Bòsnia i Hercegovina d'avui dia: "Una república, dues repúbliques, una policia, dos exèrcits, tres presidents." La religió, el nacionalisme exacerbat i l'odi ancestral fragmenten aquest petit estat del sud-est d'Europa des de fa segles. Tancar acords entre les tres comunitats que l'integren, bosnians musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics, és una quimera. L'única esperança és que les noves generacions, alliberades de les rèmores de la guerra, facin un cop de volant i siguin capaces de tirar endavant. Bòsnia i Hercegovina amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Vicksburg, Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i "El viatge més llarg" al Japó, vist pel periodista Adolf Beltran.

"Un dels moments màgics del viatge va ser quan a l'illa de Halmahera, a les Moluques, vam anar a veure l'ocell del paradís", recorda Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Però abans d'arribar al paradís, el viatge li reservava algunes sorpreses, i no totes eren agradables... Així que va trepitjar l'illa de Cèlebes, es va adonar que era en un lloc on els riscos, sobretot geològics, estaven molt a prop seu, en gran mesura els volcans i els tsunamis. Però també la natura, amb tota la seva grandesa, en paraules majúscules, gairebé un Déu. Cèlebes encara serva selves primigènies, amb llocs inaccessibles mai tocats per l'home. I estranyes criatures com els minúsculs tarsers de mirades expectants. Viatge a les illes Cèlebes i Halmahera, Indonèsia, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. I Kris Ubach ens eja per Natchez, Louisiana, en una jornada més de la seva ruta del blues seguint el curs del Mississipi.

De vegades, a Pyramiden, veus ar ossos polars per la finestra de casa. En aquest reducte soviètic de les illes Svalbard, al nord més remot de Noruega, ara hi viu poca gent, però va arribar a tenir dos mil habitants quan era la ciutat més pròspera de tota la Unió Soviètica. Pyramiden és un anacronisme del at, que sobreviu no gaire lluny de Barentsburg, la seva germana bessona. Totes dues comunitats són propietat de la companyia estatal russa Trust Arktikugol, literalment "carbó àrtic". El mineral ha estat i és encara un dels incentius de la vida a les illes Svalbard o Spitzbergen, incloent-hi la capital, Longyearbyen, on també és possible topar-te amb un os blanc pel carrer. Les Svalbard, amb sc Miralles, escriptor i viatger. El Mississipi, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges, i Uruk, una ciutat del silenci a l'Iraq actual.

Grosso modo, els mars del sud ocupen la meitat del planeta. Això és l'equivalent a unes cinc mil cinc-centes Catalunyes. Més o menys tothom que viu en algun dels bocins de terra emergida que esquitxen aquesta immensitat d'aigua està a la quinta forca de tot arreu. Per exemple, la cinquantena d'habitants de Pitcairn són a més de dos mil quilòmetres de distància de l'illa més propera. Pitcairn es considera un dels llocs habitats més remots del món. Però les particularitats d'aquests arxipèlags no s'acaben aquí. La Samoa americana té el dubtós honor d'haver estat el territori americà/no americà que ha entregat més persones per la causa de la bandera americana en guerres recents. Tuvalu té el domini d'internet .tv i totes les televisions del món li han de pagar royalties, i a Kiribati, pràcticament hi poden veure a ull nu com el mar s'ema el seu país onada rere onada. Paradisos oceànics, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. A l'espai "Geografies".

Quan el faraó Tuthmosis III va arribar a Fenícia procedent del país del Nil, devia quedar meravellat pels boscos de cedres que entapissaven els vessants de les muntanyes. Però, sobretot, per la neu que en cobria els cims. Tuthmosis III era un home del desert, on no hi havia ni una cosa ni l'altra. Molts segles després, aquesta mateixa neu podria haver inspirat el nom de l'actual Líban, provinent d'una arrel semítica que vol dir blanc. Un país del Pròxim Orient bressol del cristianisme però, sobretot, terra de pas, convulsa, amb interludis de prosperitat que l'han fet valedora de comparacions potser excessives. El país dels cedres, la fusta amb què els fenicis van bastir els seus vaixells per convertir-se en grans navegants. De la seva potència en donen fe ciutats com Biblos, Sidó i Tir, supervivents del at en el Líban actual. El Líban, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

A finals del 2021, un equip d'arqueòlegs va afirmar haver descobert la peça de joieria més antiga del món. Es tractava d'un seguit de closques de cargol perforades que s'haurien pogut fer servir com a collaret o arracades fa vora cent cinquanta mil anys. L'ornament ha acompanyat la humanitat des de temps antics, ja sigui com a simple guarniment estètic, com a reserva de riquesa, distintiu de classe o com a amulet amb finalitats màgiques. A la Xina, el jade es considera la joia del cel. I els ornaments fets amb aquesta pedra es veuen com un lligam entre el món espiritual i el terrenal. Les dones gabra d'Etiòpia es fan joies amb l'alumini de les olles, altres amb simples xapes de Coca-cola. A Leonor Arnó li agrada imaginar-se la història amagada quan compra collarets, arracades o braçalets. A la recerca d'ornaments pel món amb Leonor Arnó, arqueòloga.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilal Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo próximo", es refereix a un poema del xeic Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Magal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilal Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilac Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo Próximo", es refereix a un poema del xeic, Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Maghal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo Próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilac Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Fa cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Mirabet n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR 7 i el GR 11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana. Una ruta circular, amb mapa i ressenya, que permet, a qui ho desitgi, unir Prepirineu amb Pirineu a peu en uns trenta-tres dies, segons el pas de cadascú, esclar. Amb inici i final a Tortellà, transcorre per la Garrotxa, el Berguedà, l'Alt Urgell, el Pallars Jussà i Sobirà, la Cerdanya i el nord d'Andorra. Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog, ens en descobreix els secrets.

A l'aterrar a Rapa Nui i veure els rapanuis amb l'últim model de mòbil i ulleres de sol de 250 euros, en sc Miralles els va preguntar: "Però vosaltres no sou una cultura tradicional?". "Senyor", li van respondre, "els rapanuis s'han actualitzat". Rapa Nui constitueix la comunitat humana més aïllada del món, potser per això al continent --més de 3.700 quilòmetres lluny-- la situen entre les "illes esporàdiques". Cada cop que hi arriba un avió, els illencs fan una gran festa. I és que viure en un bocí de terra aïllat enmig del blau marí té el seu cost. Per exemple, hi ha coses que només les fa una persona en tota l'illa. Si bé sovint tampoc resol les coses que n'hi hagi dues. Com en el cas dels lutiers, en què un dels que hi ha no treballa i l'altre no ho fa bé. "Entre els rapanuis", amb sc Miralles, escriptor. Nova Orleans nocturna, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i els "Ocells migradors" amb Eloïsa Matheu, biòloga.