SOM Pòdcast k6rw

Per parlar d’assistència i beneficència és imprescindible parlar de pobresa. I, segurament, els paràmetres que defineixen una persona pobre han anat canviat molt al llarg de la història. En quin moment s’organitza una estructura sòlida d’entitats d’assistència social a Catalunya? Quin paper van jugar a ciutats com Barcelona? Avui, a SOM Pòdcast, ens traslladem a la Barcelona del segle XVIII. En una ciutat encara emmurallada i amb poques mesures de salubritat i higiene, la pobresa era aleshores una condició força generalitzada a la societat catalana. En cas de no poder treballar, el proletariat depèn totalment dels seus propis recursos. Només existien, de manera dispersa en el territori, campanyes puntuals de caritat, que depenien gairebé sempre de l’Església. A partir del segle XIX, però, tot començarà a canviar. Així ens ho explica la Dra. Montserrat Carbonell, professora de la Universitat de Barcelona especialitzada en Història i Institucions Econòmiques.

Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini. En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes. El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus. Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona». Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola? Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi  amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa iva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.

Ens traslladem al segles XIV i XV, amb un Mediterrani compartit entre diferents imperis cristians i sota domini islàmic. L’arribada d’esclaus, entesos com a captius i captives d’aquesta Mediterrània medieval, es converteixen en un fenomen cada cop més habitual a ciutats com Barcelona. De fet, en aquesta etapa s’estima que els esclaus van arribar a representar el 15% de mitjana de la població a la capital catalana. Un augment demogràfic que va produir un considerable impacte cultural: races, llengües i costums molt diferents conviuen en un mateix espai. Avui, trencarem la imatge col·lectiva de l’esclavitud moderna. No parlarem d’un sistema productiu basat únicament en l’explotació de mà d’obra. L’esclau no era assequible només per a la gent acomodada; se’n trobaven a tots els sectors socioeconòmics. Se’n podia fer un ús com a servei domèstic, o també, com a mà d’obra dels tallers artesanals. I, fins i tot, es podia llogar per a feines més pesades. Era, en definitiva, una inversió molt rendible. Per entendre aquest moment de diversitat social, a l’episodi d’avui en parlem amb Roser Salicrú i Lluch, historiadora medievalista especialitzada en Història Mediterrània.

Els primers jaciments de carbó a l’Alt Berguedà daten del segle XVIII, tot i que les primeres mines es van començar a foradar a mitjans del segle XIX. La revolució industrial arriba a Catalunya i la demanda d’energia és cada vegada més alta. El carbó és un dels únics recursos per a produir-la. En aquesta època es constitueixen grans companyies com 'La Central Bergadana', 'La Perla Bergadana' o la 'Carbonera Española'. Aquestes empreses també seran les responsables de millorar les vies de transport amb Berga i Manresa. L’arribada de la indústria a aquest comarca també farà proliferar colònies mineres com la de Sant Corneli, la de Sant Josep i la de La Consolació. De fet, aquesta zona es converteix en el nucli miner més important del Principat, situat als termes municipals de Cercs, Fígols i Vallcebre. Avui, a SOM Pòdcast, escoltarem la mirada experta de Rosa Serra Rotés, berguedana i historiadora amb un gran coneixement del patrimoni industrial a la comarca. També comptarem amb el testimoni de miners gràcies al reportatge “Mirades mineres” del Museu de les mines de Cercs. Pols de carbó, martells picadors, llums de carbur i grisú... La del miner no era una professió fàcil. Però, com era treballar sota terra? Com s’organitzaven els miners i quina vida portaven? I com es vivia, també, des de fora? En aquest episodi descobrim una part important del patrimoni industrial a Catalunya, des dels seus inicis fins al seu desmantellament, a finals del segle at.

Hospital Internacional de Vic, abril de 1938, en plena Guerra Civil. Aquest és un dels punts estratègics escollit per les Brigades Internacionals per establir-s’hi. En poc temps, el centre sanitari a d’atendre cinc-cents malalts a superar el miler. Es tracta d’una ciutat allunyada del front de batalla, que inicialment no és blanc de bombardejos i que es troba enmig d’una zona agrícola. Però res més lluny de la realitat: personal sanitari, treballadors i malalts acabaran compartint un espai en el qual curació i supervivència aniran de la mà. Aquest hospital, com també d’altres, també buscarà jugar un paper clau en la unitat militar de la lluita antifeixista. I les infermeres hi tindran molt a dir. Però, qui eren aquestes infermeres de les Brigades Internacionals? És la pregunta que es va fer Cinta Sadurní Bassols, infermera i professora, amb una tesi centrada en el paper de les Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic. També és coautora del llibre 'Infermeres en guerra' d’Eumo Editorial, juntament amb el periodista Xavier Bardolet. Espanyoles, ses, angleses, nord-americanes, alemanyes, holandeses, txeques... les infermeres de les Brigades Internacionals tenien nacionalitats molt diverses. Algunes d’elles eren jueves, d’altres militants sindicalistes o de partits polítics antifeixistes. Eren dones joves, infermeres titulades i estudiants, i estaven allà on se les creia necessàries, tant al front com a la rereguarda. La seva va ser una lluita impulsada per la convicció, la vocació i el compromís. En aquest episodi de SOM Pòdcast parlem de les infermeres de les Brigades internacionals durant la guerra civil.

Catalunya, segle XIX: el cotó s’imposa com una indústria de consum, igual que a la resta d’Europa. És una fibra fàcil de teixir i més econòmica. Els empresaris no trigaran a explotar el seu potencial i a beneficiar-se d’aquest creixement econòmic. Calia, però, produir en massa. I això implicava aconseguir més mà d’obra. Al voltant de la dècada de 1.880, les colònies industrials es converteixen en el pati del darrere de la ciutat de Barcelona. Un sistema de producció que creix vora els rius, al voltant d’una planta hidràulica, en un lloc generalment apartat, on també s’hi estableixen els seus obrers. Així ho defineix Gràcia Dorel, doctora en Història, professora i investigadora especialitzada en el patrimoni industrial. Dorel també és l’autora dels llibres 'Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) i, més recent, 'La Colònia Sedó d’Esparreguera, la llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica' (Centre d'Estudis del Baix Llobregat). Colònies com la Güell o la Sedó es converteixen en un pas cap a la modernitat. Els obrers, sovint provinents de zones rurals, s’instal·len en els pisos, amb habitacions separades, cuina, i més tard, electricitat. Els nens i nenes anaven a escola; hi havia metge i, fins i tot, horts i gallines. Però, al mateix temps, la seva és una feina feixuga i, de vegades, perillosa.

Durant la prehistòria, es creia que molts dels símptomes d’un trastorn mental es devien a la possessió d’un esperit maligne. Per això, es feien trepanacions i, fins i tot, s’utilitzaven plantes per calmar els seus efectes. En altres èpoques, parlar d’un trastorn mental era parlar de bruixeria. I, sovint, s’ha mantingut una fervent relació entre el dimoni i la bogeria. Sigui com sigui, els problemes de salut mental sempre han despertat rebuig, por i poca comprensió al llarg de la història. Avui, a SOM PODCAST, ens acompanya en Joanjo Esteban Castanera des del Centre d'Art de Sant Boi. Esteban té experiència en projectes relacionats amb la salut i l’art comunitari, i concretament vinculats al col·lectiu de la salut mental. Entre d’altres, va ser l’autor de l’exposició ‘Silencis Forçats’, com a resultat d’un procés d’investigació que li ha servit per esbrinar com tractaven a les persones amb trastorns mentals en els diferents episodis històrics. En quin moment es va trencar el vincle entre la religió i la ciència? Quan es va desvincular el trastorn de salut mental de causes sobrenaturals? Quines diferències hi ha hagut en el tracte a persones amb un trastorn de salut mental i, per exemple, el que patien persones amb una discapacitat intel·lectual? En aquest episodi, descobrirem quines explicacions i tractaments s’han desenvolupat al llarg de la història per explicar aquests fenòmens, sovint desconeguts.

Existia l’homosexualitat a l’antiguitat? Com es vivia la diversitat sexual a l’època clàssica? Era acceptada una certa llibertat sexual a l’Edat Mitjana? En aquest episodi parlarem de com s’ha tractat l’homosexualitat i els col·lectius LGTBIQ+ des d’una perspectiva històrica, des de les primeres evidències d’unions entre persones del mateix sexe fins a diferents episodis que van marcar el segle XX. Entrevistem Leopold Estapé, expert en història de la diversitat sexual i divulgador de la història del col·lectiu LGTBIQ+ a través de diversos blocs com L’Armari Obert o La Barcelona diversa.

La història a petita escala. Posar la lupa per descobrir un episodi concret en la vida d’una persona, o d’una família; un capítol d'allò que ha pogut ar al carrer del nostre poble; un fragment d’una carta que es va enviar en un moment clau per al país. Encaixar cada petita peça ens permet construir una mirada més conscient i real del nostre at. És el que anomenem microhistòria. Tot suma en el moment de preservar, entendre i difondre la nostra memòria col·lectiva. Avui, a SOM PODCAST, parlem de microhistòria amb Joaquim Aloy, historiador, investigador i creador, entre d'altres, de Memoria.cat, avui el portal memòria i història de Manresa. Com va ser el moment en què el president Companys és empresonat? Com es vivia en el refugis de guerra? Què podia ar en el dia a dia dels soldats al front? Quina era la situació de les dones a la rereguarda? En aquest episodi descobrirem que, sovint, també cal posar noms i cognoms a la història.

Per algunes zones del nostre territori, un dia van arribar a ar milers de soldats. En algunes èpoques protegits per grans armadures i acompanyats amb el so dels tambors i els canons i, en altres, amagats entre trinxeres. Des dels romans a la Guerra Civil, ant per la Guerra de Successió, aquests conflictes bèl·lics han quedat sepultats per capes de sorra, vegetació o construccions, però també de munició, de monedes i de molts altres objectes que, avui, ens donen molta informació. Quines evidències científiques s’amaguen als camps de batalla catalans? On estan ubicats? I el més important: què ens poden explicar? A través d'excavacions meticuloses i anàlisis rigoroses, els arqueòlegs i arqueòlogues aconsegueixen reconstruir amb detall els escenaris de les batalles i descobrir des de les tàctiques militars emprades fins a la vida quotidiana dels soldats. Avui, a SOM PODACST, ens endinsem en un camp d'estudi aionant: l'arqueologia dels camps de batalla. De la mà del Doctor Xavier Rubio Campillo, investigador Ramon y Cajal a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca Didàctica i Patrimoni (DIDPATRI), descobrirem com la ciència ens ajuda a desenterrar els secrets del at i a reviure els conflictes bèl·lics que han marcat la nostra terra.

El 1930 Barcelona va superar el milió d’habitants, després d’un segle de creixement demogràfic basat en la immigració. Es calcula que més de la meitat de la població d’aleshores havia nascut fora de la ciutat. I podem dir, a més, que aquesta immigració era principalment femenina: 118 dones per cada 100 homes nascuts fora de Barcelona. Els motius que impulsaven primer a dones joves i solteres de zones rurals més pròximes, i després a famílies senceres, era la manca d’oportunitats. Una època en la qual una Barcelona emmurallada començava a créixer més enllà, el que va portar moltes joves a treballar com a servei domèstic a les cases de l’Eixample i, més tard, a ocupar llocs de treball a les fàbriques, o fins i tot, amb feines ambulants. La dona es va convertir en la mà d’obra principal de sectors industrials de la ciutat com ara la metal·lúrgia. Però, en quines condicions? Com vivien aquestes dones? Avui, en un nou capítol de Som Pòdcast, parlem de la feminització de Barcelona durant les diferents onades d’immigració que s’emmarquen en la industrialització de la ciutat, entre el 1848 i el 1930. I ho fem amb Conchi Villar, Doctora en Història Contemporània per la UB.

En una època on l'accés a la informació era limitat, els cromos es van convertir en autèntics tresors. Sense llibres, ni biblioteques a l’abast de tothom, hi va haver un moment en què les cromolitografies es van convertir en una finestra al món: eren símbols de la nostra set de coneixement: des dels seus inicis com a simples targetes publicitàries, fins a convertir-se en objectes cobejats per nens, però sobretot, per adults. De fet, encara avui és habitual trobar-se col·leccionistes de totes les edats fent intercanvi al Mercat de Sant Antoni de Barcelona un diumenge al matí. La història dels cromos ha recorregut un llarg camí en el qual s’hi ha reflectit l’evolució de les tendències socials, culturals i artístiques de cada època. Una febre que també va contagiar-se a Catalunya, amb una etapa d’or que es concentra entre l'últim terç del segle XIX i els anys trenta, just abans de la Guerra Civil. Avui, a SOM Podcast, ens endinsem en la història de la cromolitografia a Catalunya. En parlem amb Josep-Manuel Rafí, autor del llibre ‘La febre dels cromos’, de l’editorial Comanegra.

És el 10 de gener de 1918, un hivern especialment fred. El preu del carbó, així com altres aliments bàsics de primera necessitat, ha pujat de manera considerable. Europa viu el final de la Gran Guerra i Catalunya, tot i ser un territori aliè al conflicte, ha comerciat amb ambdós bàndols i se n’ha beneficiat econòmicament. Però aquest enriquiment no ha estat general: la majoria de la població pateix les conseqüències de l’especulació i la inflació. Preus de productes bàsics, com l’oli o la farina, han pujat de manera desorbitada. S’estima que la vida es va encarir entre un 23 i un 29% des de 1911. En aquest context, l’Amàlia Alegre, mestressa de casa, agafa un paper i escriu: "Ciudadanas de atarazanas, manifestaros pacíficamente". Les emplaça a marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu de les subsistències. El paper el penja al carrer de l’Om, l’actual barri del Raval. Aquest gest mobilitza, segons els mitjans de l’època, més de 400 dones el primer dia. Les dones surten al carrer a defensar el seu dret i deure de protegir les seves famílies i la seva comunitat. És l’inici d’una revolta exclusivament femenina que durarà dues setmanes. Avui, a SOM Podcast, en parlem amb les seves besnetes, Imma Guillamón i Carmen Jiménez Guillamón, autores del llibre “Amàlia Alegre i la revolta de les dones”.

L’arqueozoologia és una disciplina que estudia les restes de fauna en contextos arqueològics. És una especialitat força desconeguda, tot i que aporta informació de gran valor. Gràcies a aquesta disciplina, podem saber més sobre els costums alimentaris d’una època; sobre els canvis socio-econòmics d’un període o sobre els models d’explotació ramadera, per posar alguns exemples. Avui volem fer servir l’arqueozoologia per aproximar-nos als models econòmics de l’època romana i anteriors. Ho farem de la mà de Sílvia Valenzuela Lamas. Ella és arqueòloga, especialista en arqueozoologia i científica titular al CSIC, a la institució Milà i Fontanals d’investigació en Humanitats. Amb ella coneixerem també algunes claus d’una especialitat tan desconeguda com aionant.

La Guerra Civil espanyola va deixar un rastre de centenars de milers de morts, però també de desapareguts: homes i dones que van morir al front o que van ser represaliats. Moltes d’aquestes persones van acabar a una fossa comuna. Tot i que han at ja 85 anys des de la fi del conflicte, el cert és que queden moltes incògnites per resoldre. En la qüestió de les fosses comunes, a més, s’ha produït una situació que ha dificultat la tasca dels especialistes, i és que en molts casos ha faltat metodologia científica en l’obertura d’aquestes fosses. Tant és així, que les exhumacions rigoroses són relativament recents. Un cas paradigmàtic és el del maqui Ramon Vila, àlies Caracremada, que va ser exhumat l’any 1999. Va ser la primera exhumació realitzada amb metodologia científica a Catalunya. El seu cos es va extreure amb metodologies arqueològiques i es va fer un estudi paleoantropològic de les seves restes. No es van fer noves exhumacions d’aquest tipus fins l’any 2004. Avui al SOM Pòdcast volem abordar aquesta qüestió amb dos autèntics especialistes. D’una banda, Queralt Solé, professora d’Història Contemporània a la UB i investigadora en aquest camp específic. De l’altra, Jordi Ramos, arqueòleg de l’empresa Àtics amb una dilatada experiència en exhumacions. Amb ells dos rearem la història de les fosses comunes i l’estat actual de la qüestió.

Barcelona va ser, durant una època no gaire llunyana en el temps, un important focus de la indústria tèxtil. Les indianes feien furor i les fàbriques que elaboraven aquest material treballaven a tota màquina. I en aquest context, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Tant és així que en algunes factories el 70% dels empleats eren menors de 15 anys. Aquest va ser, per exemple, el cas de la famosa fàbrica d’Erasme de Gònima. Ens traslladem a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX, en la qual prop del 15% de nens i nenes de 7 a 15 anys treballaven a una fàbrica d’indianes. Avui volem conèixer aquesta realitat amb més profunditat i per fer-ho conversem amb Martín Iturralde, doctor en Història Contemporània i especialista en treball infantil. Amb ell coneixerem com eren les llargues jornades laborals; com era percebut aquest tipus de feina infantil a la societat i quines expectatives de futur tenien aquests nens i nenes.

Durant els darrers mesos de la Guerra Civil, milers de dones es van veure obligades a fugir de Catalunya soles o amb les seves famílies. Amb els homes al front, empresonats o morts, la càrrega de responsabilitat d’aquestes dones va ser encara més feixuga. La immensa majoria va quedar en una situació de sobtada precarietat i de pura lluita per la supervivència, amb dos grans enemics a la vista: el règim franquista per una banda i l’amenaça nazi per una altra. Per això entre elles van teixir un fil de solidaritat i col·laboració mútua. El Museu de l’Exili de la Jonquera va acollir una exposició sobre aquestes dones que portava per títol ‘Exiliades: els fils vermells entrellaçats’. Aquesta exposició recollia una selecció de 100 casos, tot i que, com dèiem, en van ser molts més. Avui a SOM Pòdcast hem volgut parlar amb la seva comissària, la investigadora Teresa Fèrriz. Amb ella farem un recorregut per la terrible experiència vital que van patir aquestes dones, de qui es diu que eren “les oblidades dels oblidats”. Rearem també alguns dels noms més destacats, com Natividad Yarza, Maria Àngels Vayreda, Aurèlia Pijoan i d’altres. I sabrem com les va afectar no només la seva condició d’afectades pel franquisme sinó, sobretot, la seva condició de dones.

L’arqueologia del conflicte és una branca de l’arqueologia que es dedica a estudiar tot allò que té a veure amb l’exercici de la violència. No només pel propi conflicte, sinó per totes les conclusions i implicacions socials que se’n deriven. A Catalunya, com a escenari de batalles importants i d’enfrontaments entre comunitats, tenim un bon grapat d’exemples. Però tot just estem al començament d’un camí en el qual hi ha molt camí per fer. Avui volem aproximar-nos a l’arqueologia del conflicte de la mà de Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya i també investigador amb una llarga trajectòria en el camp de l’arqueològica clàssica. Amb ell veurem que el concepte de pau, tal com l’entenem avui, és força recent. I també podrem desfer alguns mites, com ara una hipotètica absència de dones o nens als escenaris de batalla.

A principis del segle XX, Catalunya vivia una època convulsa de vagues, reivindicacions, canvis socials... És l’època de la Setmana Tràgica, de la vaga de la Canadenca, de moviments artístics importants, del pistolerisme! En aquest context, arriba a casa nostra l’espiritisme, ja popular a Europa. Més enllà de les creences implícites en aquest moviment, l’espiritisme va crear un nou espai d’expressió i de cooperació per a moltes dones, que veien per primer cop una escletxa per compartir les seves inquietuds, per qüestionar les doctrines oficials i, per què no, per reivindicar el paper de la dona com a impulsora. En aquest magma destaquen un grup de dones, la majoria d'elles oblidades per la història. Avui volem parlar d’aquest moviment, i d’aquestes dones, amb Dolorrs Marín. Ella és doctora en Història contemporània i autora del llibre Espiritistes i lliurepensadores.

És sabut que la indústria del tèxtil va ser un capítol inseparable de la història de Catalunya. Lligat a aquesta indústria, la moda va ser, i encara ho és, un episodi clau. Catalunya compta amb noms de primer nivell en aquest camp: són coneguts els noms de Pedro Rodríguez, Carme Mir, Toni Miró o Pedro Rovira, però ja no ho són tant altres noms com Madame Berbegier, Teresa Solà o Augusta Zagri. Al segle XIX es comença a configurar el que posteriorment serà l’embrió de l’alta costura. A poc a poc, es arà del treball anònim a l’etiqueta. Del taller a la arel·la de moda. L’evolució de la moda a casa nostra s’ha convertit alhora en un interessant camp d’investigació: llibres, tesis doctorals, exposicions... fins i tot un Museu Virtual de la Moda. Avui volem aproximar-nos a la moda de la mà de dues veus referents en aquest camp: parlem de Laura Casal-Valls, doctora en història de l’Art i autora d’una tesi doctoral sobre la figura de la modista i els inicis de l’alta costura a finals del segle XIX i principis del segle XX. I també de Josep Casamartina, historiador de l’Art, comissari de diferents exposicions sobre la moda i un dels impulsors de la Fundació Antoni de Montpalau.